Potser
algú de vosaltres
va tindre ocasió de presenciar pel canal TV3 el “Concert per la Llibertat” que va tindre lloc al Camp Nou, el passat dissabte
29 de juny, dia de Sant Pere . Cants, missatges i recitals ens van recordar que tenim un gran exèrcit que s’anomena Cultura. No farem
apologies de res. Ens limitarem a transcriure un poema d’en Josep Mª de Sagarra, que ens va llegir, dintre de l’esmentat concert, l’actriu
Montserrat Carulla.
LA CAMPANA DE SANT
HONORAT (1.714)
Quan s’anava escolant
nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat
a dalt del campanar a cada
estrebada
movia el seu batall desesperat
I quan la llengua de la nostra
gent
anava renegant d’odi i de
gana,
quan s’esberlava el pit
d’algun valent,
la llengua de metall de la
campana
repicava
i cridava a sometent.
I quan el Conseller de la
ciutat
alçava al cel l’espasa i la
bandera,
i el llop amb la casaca de
soldat,
i el lladre de la terra
forastera
ens ho deixaven tot esmicola,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.
I després, quan vingué la mala
nit
i s’ensorrà per sempre aquell
delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos
podrit
pell que tremola i llavi que
demana,
amb un plorar de ràbia i de
despit
plorava la campana.
Quatre anys més tard diuen que
el rei prudent
féu despenjar aquella campana
altiva
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa
viva.
La varen dur entre brases i
carbons,
somicant digué adéu a les
germanes,
la varen fondre sense més
raons
i del metall en varen fer
canons
per ofegar la veu de les
campanes.
* * * * * * * *
I ara Déu sap el temps que
s’ha escolat
des del setembre de la mala
anyada,
des del rei que escanyant la
llibertat
amb la mà, va deixar-nos
profanada
la campana de Sant Honorat.
Però poc és pensava el rei
valent,
amb tanta voluntat i amb tanta
fúria, que campana que toca a sometent
el foc no li fà injúria.
Que si aixeca la forca i el
punyal
i l’ungle de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal
que el so de la campana és
inmortal
i encara sona la campana!
Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal
pensament,
però. . . encara repica a
sometent
nostra
campana fosa.
Vosaltres, gent de bona
voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la
ciutat
la campana de Sant Honorat?
No la sentiu com plora?
Escolteu, escolteu quin so més
fi
-no
és el cor que us enganya-
tant si seguiu les mentes del
camí
com si palpeu el cor de la
muntanya;
tant si aneu amb la rella dins
les mans;
tant si el rem us fatiga i us
aplana,
si sou pobres, cridaires o
bergants;
tan si val! Que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà
germans:
aquest so i aquest plor de la
campana!
La varen despenjar de vora el
cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n`hi gens
ni mica.
Canons
i lleis, i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva
gana,
peró ningú pot ofegar-nos mai
la veu de la campana.
Josep M. de
Sagarra (1.923)
4 juliol 2.013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada