M’ESTIC FENT VELL
L’altre
dia una persona jove em preguntà què se sentia quan s’és vell; em va
sorprendre molt doncs, jo no em considero vell. Crec que el fet de
fer-se vell és un regal.
Probablement, per primera vegada en ma vida, ara sóc la persona que sempre he volgut ser.
Cert
que algunes vegades em desespero veient el meu cos. . ., les arrugues,
estar ullerós, la calvície, la panxa. . ., i molt sovint em sorprenc de
la persona envellida que viu en el mirall del meu lavabo. Però aquestes
coses no em preocupen massa estona. . .
No canviaria als meus sorprenents amics, ni la meva meravellosa vida, per menys cabells blancs i un cos esvelt i musculós.
En
envellir m’he tornat amable amb mi mateix i molt menys crític del meu
físic. M’he convertit en el meu millor amic. No em renyo per menjar
una galeta extra, o per no fer-me el llit, o per comprar aquests estris
de jardineria que no necessitava.
Estic en el meu dret de ser un xic desordenat, extravagant i ensumar el flaire de les flors. . .
He vist a molts amics anar-se’n d’aquest món molt aviat, abans d’entendre la llibertat que s’assoleix en fer-se vell.
A
qui li pot importar si escullo llegir o jugar amb l’ordinador fins a
les quatre de la matinada i després dormir fins al migdia?
Ballaré
amb mi mateix aquelles meravelloses melodies dels anys 50 ’s i 60 ’s,
i, si en aquest moment desitjo plorar per algun amor perdut. . . , ho
faré!
Fares Asad
(Continuarà)
05 Setembre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada